UNA GRAN DEIXADESA: AVUI ÉS MÉS FÀCIL PARLAR D’INDEPENDÈNCIA QUE DE L’ÚS DE LA LLENGUA

“Projecte d’escola/ projecte lingüístic/ immigracions?”.

(JOAN PERE LE BIHAN )
No cal ser un gran sociolingüista per adonar-se que tant a la societat com a l’escola l’ús social de la llengua, i fins i tot l’ús docent (particularmenta secundària) han experimentat una gran davallada aquests darrers anys. Paral·lelament hom n’ha comprovat l’empobriment amb la multiplicació de barbarismes tant de vocabulari com de construcció (calcs del castellà) fenomen que moltes persones denuncien que ja ha arribat als mitjans de comunicació.

En qualsevol país europeu aquestes constatacions haurien suposat un reforç de la llengua vehicular oficial del sistema educatiu. Tanmateix la resposta a aquest fenomen sovint ha consistit a parlar de l’increment de l’ensenyament de terceres llengües (necessari però que no resol la qüestió cabdal que sembla que s’hagi evitat curosament de plantejar). En efecte en el marc d’aquestes reflexions que haurien de pretendre a la integració del conjunt dels alumnes no s’ha recordat l’objectiu de dur a la pràctica una veritable immersió en la llengua que ens caracteritza com a societat ( la qual cosa no priva d’aprendre’n d’altres). En poques paraules les propostes d’evolució pedagògica han eludit el problema més greu que la llengua ha patit d’ençà del decret de nova planta: la substitució que la dictadura franquista anhelava la podria aconseguir el règim que, amb vernís democràtic, es va crear per substituir-lo.

El Manifest Koiné signat per tantes personalitats del món de la llengua, de la cultura i de la docència llançà un crit d’alarma, fa més de cinc anys, sobre el que ara molts anomenen “emergència lingüística”. Podem trobar sorprenent que personalitats polítiques que no tenen especial competència en la matèria es permetin d’opinar sobre “l’oportunitat” d’aquest Manifest. Sembla que algúns vulguin evitar que es faci un veritable diagnòstic de la situació. El pretext en seria que no es pot exposar que la immigració va ser utilitzada pel règim per fer créixer als Països Catalans un “sentiment espanyol” . Com ho recordava el malaguanyat Manuel Cuyàs, l’expresident del gobierno Leopoldo Calvo Sotelo va afirmar l’any 1983 que “Hay que fomentar la inmigración de gentes de habla castellana para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” i, més endavant“la jugada maestra para nuestros intereses fue llenar Cataluña i Valencia de españoles”.

Un amic sociolingüista em deia fa poc que aquest tema “és nitroglicerina”… Efectivament sembla, com dèiem, que els partits no volen esmentar-ho per por que els descendents de la immigració se sentin assenyalats…. Creiem però, que explicant els fets no s’assenyala ningú. També creiem que els immigrants (de qualsevol país) tenen tota la capacitat, amb la informació adequada, per analitzar un propòsit polític: com a ciutadans de Catalunya no se’ls ha d’ocultar res, sobretot si poden descobrir que varen ser utilitzats pels successius governs centrals per aconseguir llur objectiu de substitució lingüística que alguns ja anomenen “genocidi lingüístic”. Molts descendents de la immigració apreciarien molt poc d’haver estat objecte de manipulació política per part d’en Franco o dels seus hereus.( molts dels líders catalans tenen cognoms castellans) Tampoc els deu agradar particularment de ser tractats de manera “paternalista” per alguns polítics que els voldrien camuflar la realitat històrica com si fossin ciutadans de segona: justament perquè tenen tot el dret de ser ciutadans de primera han de tenir accés a tota la informació concernint el país que els ha acollit. La recuperació de la llengua s’ha de fer també amb la col·laboració de tots els immigrants que s’han instal·lat amb esperit d’integració i no amb una mentalitat ( que tant pot ser de dretes com subtilment d’esquerres) de “cruzada nacional”. Per això l’escola n’hauria de ser un dels pilars efectius.

L’escola catalana… Un model d’èxit?

Molts han presentat l’escola en català com un “model d’èxit”. Efectivament es pot dir que aquest model ha permès a una gran part de l’alumnat ( per exemple de barris no-catalanoparlants) de tenir un contacte amb la llengua que, altrament, no haurien pogut tenir… Aquest contacte (per altra banda imprescindible) no és suficient per qualificar d’exitós el model educatiu de Catalunya i de la resta dels Països Catalans:

El contacte amb el català que esmentàvem permet una comprensió superficial, però no permet, en particular als alumnes amb més dificultats, de dominar conceptes, expressions, girs, que són eines indispensables per a l’elaboració del pensament i per a la seva expressió rigorosa…(aquestes mancances afecten tothom i més particularment els nouvinguts)

Pensem que, en el cas d’un alumne no-catalanoparlant ( família i barriada) escolaritzat a un centre on només el mestre li parla en català, l’exposició a la llengua serà, a tot estirar, de 7 % de la seva vida conscient, ja que a les converses amb companys, als jocs de pati, de barri, la vida familiar, els mitjans de comunicació habituals, etc. no es fa servir la llengua pròpia del país, ( estudi publicat fa anys per Philippe Hammel Director de l’Institut Superior de les Llengües de la República Francesa).

En una situació semblant el més habitual (ara gairebé tothom ho sap) és que els alumnes catalanoparlants (que sovint són els únics “bilingües” reals, és-a-dir capaços d’expressar-se indistintament en qualsevol de les dues llengües) s’adrecin a aquests nouvinguts en castellà senzillament potser perquè pensen que s’hi entendran més fàcilment o perquè segueixen l’exemple dels pares que, condicionats pel franquisme, continuen pensant que parlar en català amb un “foraster” ( que pot haver nascut aquí!) és de “mala educación”…


Una qüestió delicada:

A banda de les afirmacions dels responsables polítics d’ensenyament que proclamen un “èxit” del model que no s’acaben de creure (en tinc molts exemples privats que probablement volen evitar de desanimar l’electorat i les famílies), també hi trobem una mena de corporativisme: alguns docents , (potser cada vegada menys) no veuen amb bons ulls que es critiqui el model justament perquè en formen part ( o en formaven part) i se senten al·ludits, de fet sense motiu, quan es posa en causa… Això dificulta una reflexió fonamentada i serena (pròpia d’un Govern) sobre les mesures que caldria prendre que donar més eficàcia al conjunt.

Evidentment a tot això cal afegir les traves que certs partits anti-catalans (declarats o no) han anat multiplicant durant els darrers decennis per impedir la plena implantació d’un ensenyament català comparable amb allò establert a tots els cantons suïssos sigui quina en sigui la llengua.

El darrer Conseller d’ensenyament havia renunciat a tractar el problema, fins-i-tot a exigir que els docents féssim servir la llengua pròpia com a llengua vehicular. ( tenim exemples de deixadesa de la inspecció en aquests casos). La Generalitat fins ara no ha aplicat la seva pròpia reglamentació.

Cal reconèixer que, tenint en compte la magnitud del problema, el més fàcil és mirar cap a una altra banda: avui en dia sembla més fàcil de parlar d’independència que d’ús de la llengua. Tanmateix, hom es pot demanar quin sentit tindria aquesta independència si la substitució lingüística s’acabés de dur a terme.

Acabem d’escriure aquestes ratlles l’endemà de la investidura del nou President de la Generalitat. Comprovem que durant el seu parlament ha esmentat aquest greu problema que afrontem. Podem realment esperar que el nou Conseller d’Ensenyament, amb els altres consellers concernits, encari decididament aquesta qüestió, i creï les condicions tant d’organització del sistema educatiu, de llengua vehicular i d’ús social que permetin tornar a la llengua, a la cultura i, en definitiva al país, el dinamisme que necessita enfront dels reptes de futur?

A un proper article intentarem de veure, basant-nos en experiències concretes i comprovables, com es poden crear centres que permetin un ús social i lúdic del català tot desenvolupant el sentit cívic de l’alumnat.
Informa:RACOCATALA.CAT (1-6-2021)

169 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: