UNA LLENGUA HA DE SER ÚTIL, PERÒ TAMBÉ SER ESTIMADA

“Raó i sentiment pel català ”
(SALVADOR CARDÚS )
El debat públic que s’ha tornat a encendre arran dels informes sobre la dramàtica reculada de l’ús del català –ara a l’escola i la universitat– ens obliga a introduir la qüestió de quins són els camins que duen a sentir-se vinculat a una llengua i, per extensió, a un país. Els fets mostren que només amb l’aprenentatge i un coneixement discretament fluid del català, per bé que són necessaris, no n’hi ha prou per garantir-ne l’ús ni per lligar aquest ús a un sentiment de pertinença a la nació.

Una manera d’analitzar aquests vincles, entre d’altres, és veure com es relacionen els arguments racionals a favor de l’ús d’una llengua amb els condicionaments emocionals. Certament, és indiscutible que la supervivència d’una llengua va lligada a la seva utilitat. Si el seu bon coneixement fos indispensable per superar els nivells escolars obligatoris, si fos una condició necessària per accedir als llocs de treball, si fos present en els espais d’oci i de relació juvenils ara ubicats a les xarxes i, encara, si fos vista com una llengua de prestigi i de futur, segur que el català tindria millors oportunitats per fer-se un lloc a la vida del país.

Tanmateix, la utilitat del català tota sola estaria mancada d’un altre element sense el qual totes les condicions anteriors se li podrien girar en contra. Parlo de la imprescindible adhesió emocional a la llengua. Dit de manera planera: sense estimar la llengua catalana, sense tenir-hi una relació afectiva positiva, cap dels avantatges de parlar-la no la salvaria. Més aviat podria passar que, en percebre’s l’ús del català com una imposició, s’hi acabaria establint vincles negatius. I potser, en part, això és el que ha passat. Uns lligams negatius no només per als qui no la tenen com a llengua primera, sinó fins i tot per a alguns catalanoparlants que han desenvolupat un sentiment d’incomoditat en l’ús de la seva pròpia llengua.

La qüestió de la relació entre els arguments pragmàtics lligats als interessos objectius, d’una banda, i les bases emocionals a través de les quals prenem decisions, de l’altra, entre raó i sentiment, transcendeix l’àmbit de la llengua i afecta tots els ordres de la nostra existència. Els economistes ho han estudiat, per exemple, quan es refereixen a l’aversió al risc i la preferència pel que es coneix. Els psicòlegs ho han fet amb teories com les de la indefensió apresa, que autolimita les nostres opcions reals, o del biaix de confirmació, que ens porta a preferir allò que ens dona la raó per damunt de la veritat. Per tant, si els factors emocionals valen per a les decisions econòmiques i personals, el mateix passa en el pla de les eleccions polítiques, de les pertinences nacionals i, per tant, dels usos lingüístics, com ja havia teoritzat Rafel Ninyoles a finals dels anys 60 amb l’estudi de l’autoodi lingüístic.

Si això és així, la pregunta que cal fer-se és com s’arriba a estimar un país, la seva llengua i la seva cultura. És a dir, com es construeix el sentiment de pertinença a la nació, més enllà de les raons utilitaristes. Ho hem vist amb l’adhesió a la independència. La majoria de sobiranistes tenen clar que la independència comportaria avantatges pràctics de tota mena, però no és la seva única raó ni potser la principal. En canvi, per als que no en són, cap de les promeses de millores socials els desdirà de la seva resistència a una Catalunya independent si no s’hi afegeix un component emocional.

En el cas de la llengua és obvi que la competència a l’hora d’emprar-la és una qüestió rellevant. Cal, també, que usar-la sigui útil. Però, i com s’aprèn a estimar-la? De respostes prou que n’hi ha. Només caldria que, en lloc d’esquinçar-se les vestidures amb valoracions apocalíptiques, paréssim atenció a tot el que en saben els científics socials –sociolingüistes, però també economistes, psicòlegs, demògrafs, sociòlegs, antropòlegs…–, perquè podria ser de molta ajuda.
Informa:ARA.CAT (8-XI-2021)

60 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: