UNA LLENGUA, MOLTS ACCENTS: A CATALUNYA, POC CATALÀ ALS MITJANS AUDIOVISUALS I AMB REFERENTS ESPANYOLS

“Una llengua, molts accents”.
¬ęA la Catalunya que va de La Jonquera fins a Alcanar, a les r√†dios i televisions p√ļbliques, se sent un mili√≥ de vegades m√©s castell√†, que no pas valenci√†, mallorqu√≠, menorqu√≠, eivissenc, formenterer o rossellon√®s¬Ľ
( JOSEP-LU√ćS CAROD-ROVIRA )
Enmig del desastre de la pand√®mia, aquests dies ens ha arribat l’aire fresc de Pep Gimeno, Botifarra. Aquest cantador de can√ßons populars, que fa servir el renom familiar de Botifarra com a nom art√≠stic, va n√©ixer a X√†tiva, al barri de la jueria. I sent tot just un xiquet adolescent ja cantava albaes en p√ļblic i s’apassionava pel repertori de can√ßons populars al qual l’havia introdu√Įt la seva √†via materna, origin√†ria de la Vall d’Albaida. De llavors en√ß√†, la seva feina recopiladora de can√ßons, tonades, fac√®cies i jocositats populars ha recorregut el nostre pa√≠s sencer.

Aquest diumenge va venir a Tarragona i durant una hora i mitja ben bona va fer les del√≠cies del p√ļblic assistent, prou nombr√≥s si es t√© en compte el moment pel qual passem i les mesures de seguretat imprescindibles que, entre mascareta i separaci√≥ de seients, imposen al recinte un ambient d’una certa fredor. Malgrat aix√≤, la simplicitat esc√®nica del recital, el joc de llums i la for√ßa incre√Įble del Botifarra van connectar amb el p√ļblic des d‚Äôun primer moment. Acompanyat a la guitarra per M. P√©rez i ell mateix amb castanyoles, pandereta i algun estri sonor d‚Äôuna mod√®stia notable, els assistents vam fruir d‚Äôaquell par√®ntesi de plaer art√≠stic i gaudi cultural en sentir unes can√ßons i unes hist√≤ries amb les quals ens identific√†vem.

Va ser tot un regal√†s de jotes, fandangos, polques, masurques i uns imponents cants de batre, que el p√ļblic tarragon√≠ vam seguir amb goig, complicitat i, en algun moment, emoci√≥ i tot. No eren poques les tonades que no se’ns feien desconegudes, ni les m√ļsiques que ens eren familiars, ni les lletres que, id√®ntiques o amb algunes difer√®ncies petites, hav√≠em sentit i repetit abans tantes vegades. L‚Äôaire espontani, aut√®ntic, genu√≠, del Botifarra li confereix una autoritat amable i el converteix, a mesura que n’avan√ßa el concert, en alg√ļ de casa, un dels nostres, que parla la nostra llengua amb un accent diferent del de Tarragona, per√≤ no per aix√≤ menys nostre.

Pensava tota l’estona que un dels problemes m√©s greus que t√© avui el catal√†, un dels deu idiomes m√©s parlats d‚ÄôEuropa, √©s la manca de comunicaci√≥ interdialectal, una trag√®dia gaireb√© de car√†cter estructural. Som una comunitat ling√ľ√≠stica de milions de parlants la majoria dels quals no tenen, pr√†cticament mai, la menor oportunitat de sentir, amb normalitat quotidiana, els altres accents de la llengua, m√©s enll√† del propi, en contrast, per exemple, amb l’espanyol, on √©s habitual, diari, normal, sentir a r√†dios i televisions castell√†, andal√ļs, extremeny, canari, argent√≠, vene√ßol√†, mexic√†, cub√†, xil√®, equatori√†, etc. Per√≤ els parlants de catal√† ens veiem privats de la riquesa d‚Äôaccents de la nostra llengua i tamb√© de la seva bellesa i frescor, amb la qual cosa tots hi perdem.

En aquest context √©s de jutjat de gu√†rdia que les autoritats dels tres territoris amb mitjans de comunicaci√≥ audiovisuals propis no hagin estat capaces de posar-se d‚Äôacord per fer efectiva la reciprocitat de canals de televisi√≥ i de freq√ľ√®ncies de r√†dio. Una mesura aix√≠ ens faria m√©s habituals i familiars els accents, les paraules, els modismes, els refranys, i ens comportaria un enriquiment mutu del qual ara som desposse√Įts. No hi haur√† un context politicoinstitucional m√©s favorable a la intercomunicaci√≥ dialectal que el que ara tenim al Principat, al Pa√≠s Valenci√† i a les Balears. Per aix√≤, la deixadesa, impot√®ncia, incapacitat governamental nostra clama al cel.

Perqu√® no es tracta ja d‚Äôacostumar-nos a sentir com sona de diferent la mateixa llengua, sin√≥ tamb√© de saber, de con√®ixer, d‚Äôestar al dia de la realitat que viuen els que la parlen. I aix√≤ implica una cobertura informativa normal de tot l‚Äô√†mbit ling√ľ√≠stic de la qual ara nom√©s disposem molt ocasionalment, ben lluny d‚Äôall√≤ que pot ser considerat la normalitat informativa. L’espanyolitzaci√≥ ling√ľ√≠stica, cultural i informativa √©s, de fet, una espanyolitzaci√≥ de substituci√≥ de la nostra identitat col¬∑lectiva a qu√® assistim passivament i davant una certa indifer√®ncia irresponsable, fins i tot de dirigents independentistes que hi haurien de prestar l‚Äôatenci√≥ i l‚Äôacci√≥ que aquesta agressi√≥ es mereix.

Avui, a la Catalunya que va de La Jonquera fins a Alcanar, a les r√†dios i televisions p√ļbliques, se sent un mili√≥ de vegades m√©s castell√†, que no pas valenci√†, mallorqu√≠, menorqu√≠, eivissenc, formenterer o rossellon√®s. I no √©s nom√©s la llengua, sin√≥ tamb√© tota la realitat que aquesta vehicula. Hi ha una intensitat colossal del provincianisme catal√† de ficar tertulians madrilenys o de llengua espanyola a tort i a dret, aix√≠ com d’informar-nos, de forma desproporcionada, del que passa a Madrid o a M√ļrcia, contribuint a ficar-nos al cervell un mapa mental concret.

Aquesta indig√®ncia nacional √©s inversament proporcional al nul inter√®s demostrat per comptar amb tertulians valencians, de les Balears o de Catalunya Nord, que, amb el seu accent, ens comentin la seva visi√≥ del m√≥n, comen√ßant per la realitat del seu espai geogr√†fic m√©s proper i poder, aix√≠, con√®ixer-los millor i saber qu√® pensen ells de la realitat del Principat. Personalment, m’interessa molt m√©s que no el que puguin pensar de nosaltres a Madrid o a M√ļrcia, on majorit√†riament sempre pensen el mateix i, generalment, no res de bo.

El nostre pes demogr√†fic dona per a un mercat cultural potent, basat en la diversitat i pluralitat internes, no com ara que no sabem ni com parlem, fins al punt que hi ha parlants conven√ßuts que les variants dialectals s√≥n lleng√ľes diferents i alguns professionals (periodistes, actors, etc.) opten per dissimular la fon√®tica origin√†ria i perdre personalitat en el magma de la uniformitzaci√≥ barcelonina. Per aix√≤, la campanya per la unitat de la llengua, promoguda per la Plataforma per la llengua, i donant tot el valor a la diversitat d‚Äôaccents, √©s una iniciativa magn√≠fica en la qual tot parlant es pot recon√®ixer.

Teatre, cinema (ai las, cinema), m√ļsica i llibres, art i cultura en general, fets als Pa√Įsos Catalans, no poden convertir-se en una missi√≥ impossible de recerca per estar al dia, continuant ignorant-nos els uns qu√® √©s all√≤ que fan els altres, emprant el mateix idioma. Sort que, feli√ßment, la veu aut√®ntica del poble ens arriba a trav√©s del treball tena√ß de gent com el Botifarra, que ens ajuda a descobrir que la llengua i la bandera, parafrasejant Fuster, no √©s que siguin iguals, sin√≥ que s√≥n la mateixa. Quan deixarem de ser tan a prop i, alhora, estar tan lluny?
Informa:

190 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: