UNA PART DE L’INDEPENDENTISME TAMB√Č NECESSITA EL SILENCI PER GUANYAR

“Quan els indis callen, alguna cosa tramen”.

La paradoxa d’una part de l’independentisme √©s que necessita el silenci per a guanyar.

( ANDREU BARNILS )
Silenci. La millor arma de l‚Äôindependentisme partidari de mobilitzar el carrer √©s el silenci. No pot fer res sin√≥ callar. Anunciar segons qu√® porta a la pres√≥. Aquesta branca solament podr√† conv√®ncer amb fets consumats, mai amb ret√≤rica. √Čs, segurament, la gran difer√®ncia amb l‚Äôaltra branca de l‚Äôindependentisme, la partid√†ria de la taula de di√†leg. Els uns poden anunciar les seves intencions, els passos a seguir, els calendaris. Els altres, no. Els uns poden viure de l‚Äôart de la pol√≠tica institucional. Els altres hauran de caminar callats. Per√≤ ja ho diuen: quan els indis callen, alguna cosa tramen.

Ja ho hem vist abans: el silenci i el secretisme de l‚Äôestat major, la ignor√†ncia sobre l‚Äôoperaci√≥ urnes fins al darrer moment, l‚Äôanonimat encara avui d‚Äôen Llu√≠s, l‚Äôhome clau de l‚Äôentrada de les urnes. Aquestes s√≥n segurament les grans lli√ßons que es poden extreure dels fets d‚Äôoctubre del 2017. Treballar en silenci d√≥na resultat. Fa anys ten√≠em, per una banda, un govern anunciant que es faria p√ļblicament un refer√®ndum; per una altra, hi havia una operaci√≥ clandestina que l‚Äôorganitzava.

Tota retòrica sobre accions de mobilització és, en aquests moments, completament fora de lloc, vista la tossuda realitat: mobilització, quina mobilització? Piulades, declaracions, articles d’opinió resulten buits. Mobilització, quina mobilització? Ni es veu, ni és esperada. I aquest és el seu drama i, a la vegada, la seva gran oportunitat. Precisament perquè no és esperada, té possibilitats d’èxit. Això sí, implica que sota el silenci es faci feina. Gent formant-se en desobediència civil, en opcions gandianes, en entrenaments. Gent que no perdi ni un moment barallant-se amb els de la taula de diàleg (tenim dues mans i es poden fer servir alhora), sinó que el dediqui a la formació individual, col·lectiva, i secreta, per a mobilitzar el carrer.

Indis callant. Indis tramant.

Però una cosa és callar per raons de seguretat, i una altra no bastir ideològicament la desobediència civil. Una cosa és evitar d’entrar en detalls, i una altra no poder explicar la necessitat de la desobediència civil activa a una minoria (sempre serà una minoria) disposada a escoltar i a caminar. Segons les enquestes, un 80% dels catalans no està per accions unilatareals. Benvinguts al 20%. Benvinguts a veure que la Via Catalana, la V o que les manifestacions de la Diada cal que siguin massives. Però hi ha accions que cal que siguin minoritàries per a ser efectives. Una cosa és ser un bocamoll, i una altra explicar la necessitat i justificació de la desobediència civil en un país on més del 50% dels votants ha decidit de votar opcions independentistes a les darreres eleccions, amb àmplies zones del país on les xifres superen el 60%, el 70%, el 80% d’independentistes, i això de ja fa més de deu anys. I en un país així el referèndum ni es veu, ni és esperat. Ni els comuns ja no el volen. Cap partit espanyol, zero, disposat a fer-lo. En un país així la desobediència civil té camp a córrer.

Hi ha tot un món que en aquests moments necessita tres coses: silenci, treball i bastir ideologia, teòrica, per a arribar a capes de la població disposades a afegir-s’hi.
Informa:VILAWEB.CAT (10-X-2021)

52 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: