El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha publicat avui una sentència que pot esdevenir un precedent molt important perquè l’estat espanyol es vegi obligat a permetre el lliure retorn dels exiliats. Perquè el Tribunal de Luxemburg diu que no es pot detenir un ciutadà europeu que té el dret de la lliure circulació si ja ha estat jutjat amb una sentència ferma per un estat membre de la Unió pels mateixos fets pels quals se’l vol detenir i jutjar. Ho estableix en la resposta a unes preguntes pre-judicials formulades pel tribunal administratiu de Wiesbaden, a Alemanya, sobre el cas d’un ciutadà alemany de qui els Estats Units en demanava el 2012 l’extradició acusat d’un cas de corrupció. Un cas pel qual ja va pagar una condemna dos anys abans.

Gonzalo Boye: “Espanya es veurà forçada a retirar l’ordre de detenció estatal contra Puigdemont”

Aquest ciutadà alemany va presentar un recurs contra la República Federal Alemanya el 2017 demanant que es prenguessin les mesures necessàries per a retirar la notificació de la Interpol que havien emès les autoritats dels EUA per a la seva extradició, perquè aquella notificació li impedia de moure’s lliurement pels estats membres de la UE, i concretament pels estats del Benelux, per Alemanya i per l’estat francès. Aquest ciutadà considera que es vulnerava l’article 54 del Tractat de Schengen, pel qual no es pot ser detingut ni perseguit per un cas pel qual ja s’ha estat jutjat (el principi non bis in idem), i també l’article 21 del Tractat de Funcionament de la UE, que estableix el dret de circular i residir lliurement en el territori dels estats membres de la Unió. Per resoldre aquest cas, el tribunal de Wiesbaden va demanar al TJUE que fes una interpretació d’aquests articles per a decidir com s’havien de protegir els drets d’aquest ciutadà alemany.

La sentència no és del tot satisfactòria per al ciutadà demandant, perquè diu que en el seu cas concret sí que estaria justificada una detenció provisional. El TJUE ho argumenta perquè no s’ha pogut demostrar que el cas pel qual ja va pagar una condemna és el mateix pel qual se’n demanava la detenció per a extradir-lo. Però en canvi sí que estableix uns criteris d’interpretació dels tractats que fixen jurisprudència que poden ser útils per als casos dels exiliats catalans. I que prenen una gran importància en el cas de Lluís Puig, pel fet que ell ja disposa d’una sentència ferma de Bèlgica contra la demanda d’extradició que va fer el Tribunal Suprem espanyol. També és important en el cas de Puigdemont, per la sentència d’Alemanya, i per la resta d’exiliats en el cas que hi hagi resolucions fermes contra les respectives extradicions.

Arran de la denegació definitiva de l’euroordre, el cas de Lluís Puig portava implícita una pregunta sense una resposta clara, perquè pràcticament no hi havia precedents: un ciutadà europeu es pot moure amb llibertat per tots els estats de la Unió si disposa d’una sentència ferma d’un d’aquests estats que en denega l’extradició a un altre? La sentència d’avui de Luxemburg sobre aquest ciutadà alemany ofereix força informació per a respondre aquesta pregunta. Tot i que el cas es basa en una demanda d’extradició d’un estat que no és membre de la Unió (els EUA) sobre un ciutadà de la UE mitjançant la Interpol, la sentència del TJUE fixa criteris per als estats membres.

La sentència diu, textualment, que no es pot impedir “una detenció provisional d’un ciutadà per part d’un estat membre a petició d’un tercer estat, tret del cas que consti en una resolució judicial ferma dictada per un estat membre que aquesta persona ja ha estat jutjada definitivament per un estat membre pels mateixos fets.” És a dir, el principi non bis in idem implica que els tribunals que han jutjat un ciutadà hagin entrat en el fons de la qüestió. I això és precisament el que van fer tant Bèlgica en el cas de Lluís Puig com Alemanya en el cas de Carles Puigdemont en la part que afecta l’acusació de sedició.

Lluís Puig té una sentència ferma de la justícia de Bèlgica denegant l’extradició a l’estat espanyol per l’acusació de malversació, amb l’argument que el Tribunal Suprem no era competent per a jutjar-lo i que hi havia risc de vulneració de la presumpció d’innocència. De fet, el tribunal belga va dir que podria ser procedent l’extradició per malversació, però que aquests altres aspectes la desaconsellaven. Aquesta valoració del fons en el cas de Lluís Puig planteja dubtes sobre si la sentència d’avui del TJUE seria directament aplicable en el seu cas.

En el cas de Puigdemont, el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va dictar una sentència denegant-ne l’extradició per sedició o rebel·lió després d’haver examinat el cas, entrant-hi a fons, avaluant l’allau de documentació que el jutge Pablo Llarena havia fet arribar als jutges alemanys per a convèncer-los que hi havia hagut violència i que aquells fets encaixaven amb aquelles acusacions. Però no els va convèncer pas, i aquesta part, la de la sedició, ja va quedar resolta amb una resolució ferma en aquest tribunal d’un estat membre de la Unió. La malversació va quedar pendent, el tribunal no hi va entrar i va dir que ja ho jutjaria el Tribunal Suprem espanyol, si n’hi va haver o no. Però el Suprem no va voler-ho, Llarena no va acceptar l’extradició de Puigdemont només per malversació per la vergonya d’haver estat desautoritzat pels principals càrrecs.

El fet que tant Bèlgica com Alemanya entressin a valorar el cas, i que no fessin una execució automàtica de l’euroordre com pretenia el Suprem, va irritar les autoritats espanyoles. I hi va haver una allau de crítiques per part tant del Suprem com de tots els seus altaveus polítics i mediàtics. Justament, el fet d’haver valorat el fons de la qüestió pren més importància encara amb la sentència d’avui del TJUE, perquè és una de les condicions que fixa perquè es pugui aplicar el principi de cosa ja jutjada. El Suprem va entendre que s’havia trencat el principi de confiança mútua que regeix el sistema de les euroordres. Però fent-ho, amb aquella gesticulació, i fent un ús reiterat i obsessiu de les euroordres, contribuïa a minar la confiança mútua, precisament.

És un concepte que té present la sentència d’avui: “L’article 54 del CAAS (Tractat de Schengen) implica necessàriament que existeixi una confiança mútua entre els estats contractants amb els seus respectius sistemes de justícia penal, i que cadascun d’ells accepti l’aplicació de la llei penal vigent en els altres estats contractants, per més que l’aplicació de la llei nacional porti a una resolució diferent [del cas]. Aquesta confiança recíproca exigeix que les autoritats competents pertinents del segon estat contractant acceptin una decisió definitiva que s’hagi dictat en el territori del primer estat contractant.” I afegeix que hi ha d’haver la certesa documental que es tracta d’una decisió definitiva. En el cas de Lluís Puig això és reconegut pel Suprem espanyol mateix, perquè utilitza la notificació de Bèlgica de la negativa definitiva a extradir el conseller per formular les preguntes pre-judicials que va enviar Llarena al TJUE sobre com es poden justificar les negatives a executar euroordres.

La sentència del cas del ciutadà alemany vincula tots els estats membres de la Unió. I tant és així que tots els estats que ho van voler es van poder personar en el cas, per fer-hi observacions. L’estat espanyol s’hi va personar, entre molts altres. I tot allò que va dir fou que no era procedent de tramitar aquelles pre-judicials enviades pel tribunal de Wiesbaden. No li van fer cas: es van tramitar, i la sentència que n’ha sortit segurament no li ha agradat, però l’haurà d’assumir. I en aquest sentit pot ser un precedent molt important per als exiliats, si tots ells arriben a disposar de sentències fermes contràries a les euroordres en què s’hagi fet una valoració del fons de les acusacions.
Informa:VILAWEB.CAT(12-5-2021)