“Unicorns de la Franja”.
( QUIM GIBERT )

El socialista Miguel Luis Lapeña Cregenzán va ser alcalde de Fraga en l’anterior legislatura (2015-2019). En l’inici d’aquest període li vaig insinuar, en una conversa de carrer, la possibilitat de convertir Fraga en una ciutat pilot del bilingüisme. Em va respondre que estava obert a parlar-ne. Tant és així, que em va facilitar el número de mòbil personal a fi i efecte d’agilitzar la proposta. Li vaig suggerir la conveniència que el projecte tingués el suport del govern d’Aragó, per mitjà de Política Lingüística. Lapeña no ho va veure malament. Tal dit, tal fet, vaig contactar amb José Ignacio López Susín, director del servei i polític de la Chunta Aragonesista, que em va rebre a Saragossa just abans de les festes de Nadal de 2015. Em vaig presentar com a membre del Casal Jaume I de Fraga. Hi vaig anar recomanat per un sociolingüista universitari de Pena-roja de Tastavins (Matarranya) i un jurista d’Albelda (La Llitera). López Susín em va dir que no sense vacil·lar. Al·legava que el govern coalició entre PSOE i CHA (2015-2019) d’aleshores penjava d’un fil.

I és que Política Lingüista és una direcció general del departament d’Educació, Cultura i Esport, sota comandament socialista. No volia córrer cap risc. El de la Chunta va veure com inoportuna la idea fer de Fraga un referent del bilingüisme. I com encara més inoportú asseure’s públicament amb l’alcalde fragatí sense el vist-i-plau dels socialistes saragossans. Llavors li vaig suggerir que l’asseguda amb Lapeña podia fer-se a títol personal (no institucional), Susín també ho va descartar taxativament. La sensació que se’m treia de sobre era evident. També el vaig convidar a acudir a les imminents jornades d’aquell any del casal, com a representant institucional o com un assistent més, però tampoc li anava bé de desplaçar-se a Fraga. Va ser trist, de mal gust, constatar com un dirigent d’esquerres, sensible amb les llengües autòctones, s’estimava més anar pesant figues.

Tot fent un salt a l’atlàntic, no deixa de sorprendre que un dels primers gestos de Joe Biden, a ran dels episodis d’hostilitat afroamericana de l’etapa Trump, hagi estat convidar a la seva investidura a Amanda Gorman (Los Angeles, 1998), una jove poetessa i activista. Gorman va participar en la cerimònia amb la lectura d’El turó que enfilem (Univers, 2021), en el qual va llegir versos reivindicant la igualtat d’oportunitats per a una noia negra. Quatre anys abans, a Amanda Gorman li fou concedit el National Poet Laureate. Quan va rebre el reconeixement va constatar, amb humor, que «gairebé ningú sap que existeix: sovint em sento com un unicorn.» Per desig del nou president ianqui, tant el premi com Gorman han deixat de ser invisibles.

Ara per ara, la Franja de Ponent és plena de veïns catalanoparlants que també se senten com aquests éssers amb cos de cavall i una banya recta al mig del front. Entre les autoritats actuals de govern aragoneses i les nord-americanes hi ha massa distància. Atès que la nostra identitat lingüística, oficialment, és tant inexistent com els unicorns, caldrà tenir en compte que el mite subratlla que és impossible capturar o ensinistrar unicorns (o alicorns). Sempre és molt més intel·ligent i respectable dignificar els grups humans, sigui per raons lingüístics o d’origen ètnic. Els de Washington D.C. potser ho han entès. Si Gorman va llençada a enfilar-se per turons, d’altres «tramuntarem la carena» (fragment versionat), segons va dir el poeta.

Ali… què? era el títol d’un espectacle infantil dels anys 90. Tractava d’aquests animals fantàstics, relacionats amb el coratge i la saviesa. Quan els actors cridaven «Ali… què?», el públic, tan taxatiu com José Ignacio López Susín, contestava: «Alicorn!»

*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció(11-5-2021)