Ventura Pons: ‘Sóc català, amb mentalitat britànica i ciutadà del món’
Conversem amb el cineasta sobre el tancament dels cinemes Texas, els films en projecte, la situació política del país, sobre la mort

( MONTSERRAT SERRA )

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te’n subscriptor ací.
Hem quedat amb el cineasta Ventura Pons (Barcelona, 1945) a la seva productora, Els Films de la Rambla. L’espai és immens, 450 metres quadrats de soterrani a la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer de Bailèn. Havia estat un antic arxiu, ens explica. Avui té un punt decadent, sense finestres, sense llum natural i gairebé sense activitat. Allà s’han filmat escenes de les seves darreres obres i les parets són plenes de grans pòsters dels seus trenta-quatre films. Una filmografia difícil d’igualar, sobretot a Catalunya.

El cineasta ha treballat molt i molt, i tot i l’edat, ara ja en té setanta-cinc, no deixa de tenir idees per a futurs films. Recorda que Manoel de Oliveira va morir a 106 anys i que un any abans encara va fer un film. Però Ventura Pons té algunes limitacions físiques, des que el 2014 va tenir un accident amb bicicleta per la ciutat. Va picar de cap. Va tenir dues hemorràgies cranioencefàliques. Ell ho diu així: ‘La recuperació ha anat molt bé, però em queda una petita cosa.’

I tot i l’accident, aquell 2014, sortint de l’hospital, va anar a signar el contracte per a començar el projecte dels cinemes Texas, una proposta d’èxit que ha durat cinc anys. Tanmateix, la mala gestió, sense que ell ho sabés, del cinema Las Vegas de Figueres, que també va obrir, el va deixar endeutat. S’ha venut la col·lecció d’art i més patrimoni. Però se sent alliberat.

Ventura Pons tanca una etapa i diu que es vol tornar a concentrar a fer films. I ens explica els dos projectes més recents que ja té començats. Li notem que aquest final d’etapa l’ha deixat tocat, com l’animal ferit del títol del cartell que hi ha just darrere seu. Potser per això ens explica que ha escrit un dietari del 2019 que no ensenyarà a ningú. Li demanem:

—I per què l’heu escrit?
—Perquè hi ha molt de dolor, però el dolor és una cosa privada. És igual. Va. Continuem.

Doncs continuem:

—Penseu gaire en la mort?
—No però sí. És a dir, gairebé totes les meves pel·lícules estan relacionades amb l’amor i la mort. La necessitat que tenim els humans de comunicar-nos amb els altres i després, el final de la vida, que, com més tard arribi millor [riu]. El Manoel de Oliveira es va morir a 106 anys i a 105 encara feia cinema. El doctor Broggi, amb 103 i amb el cap molt clar, com en Kirk Douglas. I els joves d’ara en viuran 150, d’anys.

—En teniu 75, encara teniu corda. I en aquest temps, heu fet una feinada.
—És que el millor servei que pots fer al teu país és fer la feina ben feta. I no ficar-te amb camises d’onze vares. S’ha de saber on són els límits. Jo he tingut moltes idees que he llançat a la paperera. Sobretot ara, amb els temps que vénen, que aviat no quedaran cinemes, però no aquí i prou, a tot arreu. I sobretot amb la crisi econòmica que ha portat aquesta pandèmia.

—Ho dieu arran del tancament del Texas?
—No. Als Estats Units ha tancat una cadena amb tres-cents o quatre-cents cinemes. Perquè abans hi havia una llei de la competència, que evidentment en Trump ha abolit. I ara Disney ha creat una plataforma que ensorrarà Netflix, perquè Disney ha comprat la Fox. És a dir, passen moltes coses que et porten a dir: ‘Mare de Déu, quin temps que ens toca viure.’

—Us imaginàveu que podríeu viure una cosa així?
—No. I mira que jo vaig viure el franquisme. A mi en Franco em va robar trenta anys. De fet, no me’ls va robar tots, perquè quan tenia catorze anys el pare em va enviar a Londres. I a Londres vaig descobrir el color. Això d’aquí era el blanc i negre. Per això jo dic que sóc català, amb mentalitat britànica i ciutadà del món. He tingut la sort que les meves pel·lícules han viatjat per vuit-cents festivals del món. Han arribat al Japó i El perquè de tot plegat va ser un èxit a Singapur! I en canvi, TV3 va ser un… De TV3 no en vull parlar, perquè Actrius no s’ha passat mai per TV3. Això és la venjança de ‘mossèn’ Comerón, que era qui comprava les pel·lícules per TV3. Hi vaig tenir una enganxada per El perquè de tot plegat. I també amb qui era el director de TV3 d’aleshores, que després em va demanar disculpes. Jo he fet la meva carrera gràcies a TVE i Canal Plus, més que no pas gràcies a TV3. Per això dic que de ‘TV3, res de res’. Ara potser les coses canvien.

—Ara no tenen calés.
—Doncs que els busquin. Perquè la televisió és molt important.

—L’audiovisual català és a l’UCI.
—Sí, però les responsabilitats són compartides entre TV3 i l’Institut Català d’Estupideses Culturals (no d’Empreses Culturals). Perquè, és clar, jo tinc la llista de títols a què han donat suport, tant uns com els altres. I, a veure, la llengua de Catalunya no és el català?

—Haurien de prioritzar-la i no ho fan?
—Home! Tots els països ho fan. O som una llengua de segona? Jo he fet pel·lícules en català, n’he fet de bilingües, n’he fet una en andalús, n’he fet en anglès, però la llengua de Catalunya és el català. Passa que les meves pel·lícules en anglès, que és la meva segona llengua, quan van pel món són catalanes. Com els francesos, que fan molta producció en anglès, i hi donen suport, també.

—Anar a Anglaterra a catorze anys us va marcar. Quant de temps us hi vau estar?
—Jo vaig tenir una beca de l’Anglo-Catalan Society, que me la va proporcionar l’Arthur Terry i en Batista i Roca, l’oncle Tista. En Batista va ser qui amb divuit anys em va portar a conèixer el doctor Trueta. En Batista vivia a Cambridge i en Trueta s’estava a Oxford. Per cert, el llibre de la correspondència entre Josep Trueta i Pau Casals, que es diu Estimat doctor / admirat mestre, escrit i publicat per en Quim Torra, és molt interessant.

—És a partir d’aquest llibre que heu escrit el guió per a un nou film?
—Ja és escrit de fa temps, a partir del triangle Trueta–Casals–Chaplin.

—Chaplin?
—Resulta que l’oncle-avi d’en Joan Sala de Comanegra, el meu editor, que estava exiliat a Suïssa, era el xofer d’en Chaplin.

—Òndia!
—Sí. És que cada vegada que faig una pel·lícula, primer faig un màster. Perquè les pel·lícules fixen les coses i no et pots equivocar.

—Per no equivocar-vos, us documenteu molt.
—És clar. Sempre.

—I el llibre Estimat doctor / admirat mestre us dóna la idea per a fer el guió d’un nou film?
—Sí. Es dirà The Spirit of Catalonia, que és el títol del llibre que va escriure el doctor Trueta l’any 1941. Que no és el llibre d’un gran metge, sinó el d’un gran humanista. L’acció passa el 24 d’octubre de 1973, que és el dia que Pau Casals presenta l’himne de les Nacions Unides que li va demanar el secretari general de l’ONU. Aquest és el final, quan dirigeix l’orquestra i després pronuncia el famós discurs. I el que va passar durant tot aquell dia m’ho he inventat. Però tot el que diuen ho han dit en algun moment. Chaplin, la Martita, en Casals i en Trueta.

—Aquest és el film que vau començar el 2 de novembre de 2019 i que va quedar interromput per la pandèmia?
—No, aquest només és escrit i és en anglès. El que vaig començar… Mireu, molta gent em deia que per què no parlava de mi. Doncs parlo de la Clem.

—Qui és la Clem?
—Es deia Clementina Triadú i Grau. Era la dona d’en Sebastià, el nebot de la segona dona del meu avi. Perquè el pare va quedar orfe de mare amb vuit anys i l’avi es va tornar a casar amb la terrible baba Fina.

—I què tenia d’especial la Clem, que li dediqueu un film?
—Era descendent d’en Moctezuma. Quan ella ho explicava, tothom se’n fotia, menys jo. Em duia a la platja i em parlava de tota aquesta història i m’ensenyava els valors republicans. Era nascuda a Perpinyà. Parlava un català amb accent rossellonès.

—Aquest film és el que voleu que sigui una coproducció amb Catalunya Nord?
—Ja ho és. Ho farem amb una petita productora de Perpinyà. La pel·lícula és explicada amb una veu en off i tindrà versió en català, francès, anglès i castellà. A la catalana i a l’anglesa, la veu la posaré jo. A la versió francesa, potser en Sergi López. I a la castellana, en Mario Gas. I la Clem serà la Vicky Peña. I la música la farà en Quim Badia.

[És mig matí i la col·laboradora de Ventura Pons li porta un bon entrepà i un cafè. Això no pot fallar. Aquest moment ens trenca el fil de la conversa, que reprenem parlant de la situació del país.]

—No som un país petit, som un país mitjà, però no tenim un estat que ens defensi. Aquest és el problema. Un problema que no tenen ni els danesos ni els holandesos ni altres països amb una configuració demogràfica com la nostra. I la història és tenir un estat propi. A mi em diuen: ‘Tu ets independentista.’ I jo dic: ‘No, jo sóc català.’ I espero per al meu país el millor, que tinguem un estat.

—Heu estat una de les cares visibles del procés d’independència.
—No, jo he anat allà on m’han demanat. I, per cert, a molts llocs era l’única persona del món de l’espectacle. I sobretot del cinema.

—El món de la cultura ha estat poc visible en tot el procés.
—Perquè té por i la por és mala companya de viatge.

—Com valoreu el procés fins ara?
—És una pregunta molt complicada. Jo sóc una persona molt positivista, però veig que les enveges… No sé si interessa això que diré: jo tota la vida havia votat Esquerra, però ara ja no, perquè amb mossèn Junqueras no anirem enlloc. Perquè provoquen la desunió. L’altre dia va sortir en Cuixart per la televisió i ara resulta que Esquerra el volia boicotar. Però què s’han cregut!

—Sou cuixartista?
—No, jo sóc del país. M’apuntaré amb qui ho faci bé. Per ara, em sembla que en Puigdemont ho fa molt bé. Perquè la gent en parla poc, però la feina que es va fent internacionalment, que és on es juga el futur de Catalunya, és molt bona.

—Parleu-me de la creació i del tancament del Texas a Barcelona, l’AlbaTexas a València i Las Vegas a Figueres.
—Primer vaig obrir el Texas, el 17 de setembre de 2014. En aquella època el conseller de Cultura era en Ferran Mascarell, que va venir i em va dir: ‘Ah, està molt bé. A veure si te’n surts.’ És un projecte que ha anat molt bé a Barcelona, perquè el Texas complia les tres bes (bo, bonic i barat). I les dades ho demostren: hi han passat més de quatre milions d’espectadors. I després venien les escoles al matí, els passis de premsa, les maratons de terror… Hem fet una feina molt bona i tota en català. Però al març vaig haver de tancar. I no hi ha hagut ingressos des del mes de març. Afortunadament, la família Payàs, que són els amos del local, es van portar molt bé i han decidit recuperar el local. Ara hi ha un gran moviment a Gràcia i gent que vol fer-hi moltes coses. Doncs endavant.

—S’ha creat la plataforma Salvem el Texas!
—Tant de bo el salvin. Però la meva etapa s’ha acabat. A la vida tot té un començament i un final. Després vaig obrir l’AlbaTexas a València i no va anar bé. Perquè la gent no va a veure cinema original subtitulat en català i perquè vaig patir una campanya en contra. Quan vaig anunciar que tancava els cinemes, la Conselleria de Cultura em va dir que traurien unes subvencions, però jo els vaig preguntar: ‘I d’on traurem el públic?’ Ara, el gran error va ser obrir el cinema Las Vegas de Figueres. Un cinema immens, la pantalla més gran de Catalunya. I el problema va ser que el pressupost es va disparar, sense que jo ho sabés. De manera que ara he decidit concentrar-me en la meva productora, Els Films de la Rambla, i a fer pel·lícules, que és el que sé fer.

—Però el Texas funcionava.
—Sí i molt. Per això s’ha creat aquesta plataforma. Els desitjo el millor. I si em volen consultar coses, que me les consultin. Però jo ja… Arriba un moment a la vida que has de ser conscient de les teves limitacions. I jo em vaig embolicar amb massa coses. De fet, el Texas em va emborratxar. Ara a mi em toca que m’arreglin la vida els metges.

Informa:VILAWEB.CAT (8-11-2020)