VISCA LA PEPA! ARA ELS CONSTITUCIONALISTES VOLEN CANVIAR LA CONSTITUCIÓ

“Visca la Pepa”
(VICENÇ VILLATORO )

Llegeixo que Inés Arrimadas proposa treure la distinció entre nacionalitats i regions que hi ha a l’article segon de la Constitució espanyola. Segurament no és una notícia gaire important: forma part d’una competició partidista per veure qui s’embolica amb una bandera espanyola més grossa. Però sí que és un notícia insòlita, paradoxal i significativa. La podríem titular, per subratllar-ne el caràcter paradoxal: “Els constitucionalistes proposen canviar la Constitució”. És a dir, els qui han fet identitat i bandera política de venerar la Constitució espanyola en la seva literalitat, els qui han considerat que el pacte constitucional del 1978 és l‘encarnació d’un bé etern i immutable, els qui s’han definit políticament com a constitucionalistes per damunt de qualsevol altra etiqueta, ara diuen que s’ha de canviar la Constitució. Venen a dir que la Constitució no és prou constitucional. I que el pacte constitucional que fins fa quatre dies era excels i immillorable exigeix ara ser reescrit en una determinada direcció.

Deia que la notícia no em sembla important, però sí significativa. L’amplíssim front (a Espanya) dels qui s’autoproclamen constitucionalistes s’ha presentat com el defensor d’un pacte constitucional que els nacionalismes que anomenen perifèrics (perifèrics d’ells, volen dir) voldrien trencar. Però resulta que l’aparició del terme nacionalitats no és una anècdota en aquell pacte constitucional. Sense la inclusió d’aquest terme no hauria estat possible. Miquel Roca —no gens sospitós d’alimentar el separatisme— el va negociar amb duresa i va ser un punt de trobada complicat. Per tant, la proposta dels que s’autoanomenen constitucionalistes no és defensar el pacte i la Constitució, sinó carregar-se el pacte i canviar la Constitució. I en el relat sobre el que ha passat a l’Estat espanyol en els últims deu anys, que es vegi clara avui aquesta voluntat, que s’expressi obertament, canvia molts relats. I converteix l’etiqueta de constitucionalistes en una autoqualificació ben discutible.

Certament, ja sabíem que el terme constitucionalista, a Espanya no vol dir avui ser partidari de la Constitució. Per Tamames pot dir que Vox és un partit constitucionalista, tot i que els seus valors difereixen del noranta per cent de qualsevol constitució democràtica. En aquest constitucionalisme que recupera la retòrica i la sofisticació argumental del Viva la Pepa i el Trágala, perro, ser constitucionalista a Espanya és estar a favor de l’article segon i prou. El de la indissoluble unitat d’Espanya. Tota la resta és ben igual. Però ara resulta que per ser constitucionalista n’hi ha prou amb estar d’acord amb un trosset de l’article segon. No cal ni comparar-lo sencer. I que es pot ser constitucionalista i carregar-se precisament l’article de la constitució que ells mateixos presenten com a essencial.

No és una anècdota. No és una qüestió de noms. Jordi Pujol explicava que, quan es van negociar els primers estatuts, que formen part del bloc constitucional, als negociadors catalans se’ls va dir que l’Estatut basc es fonamentaria en el concert econòmic, però que el català es fonamentaria en la llengua. Era un argument per no negociar el concert. Els bascos tindran el cupo, però vosaltres tindreu la llengua. La promesa del món d’Adolfo Suárez, el del puedo prometer y prometo. Doncs si això era un dels nuclis del pacte constitucional, ens agradi o ens desagradi, el considerem encertat, superat o pervers, seria un pacte que mai s’ha trencat amb els bascos, però que fa dies que es va trencar aquest pacte, pel que fa als catalans. Abans i tot que comencés el procés independentista, amb la llei Wert del PP. I des de llavors, unes quantes vegades. I ara estem amb això del vint-i-cinc per cent…

El relat del nacionalisme espanyol és que va haver-hi un pacte constitucional excels i que ells el defensen contra els qui se’l volien carregar. Però resulta que els que ho diuen, o una part rellevant dels qui ho diuen, i es proclamen constitucionalistes, volen refer aquest pacte des de fa temps en qüestions substantives. Proposen un retrocés, una involució en el pacte constitucional. No el volen renegociar: volen imposar-ne una lectura a la baixa. Va començar en temps d’Aznar. Ara, Arrimadas ho diu en veu alta. ¿I si allò que s’ha presentat com una revolució sobiranista fos, en una bona part, de fet, també, una reacció defensiva i desesperada contra aquesta involució, contra aquest retrocés, contra el trencament unilateral d’un pacte, que en aquell moment uns consideraven de mínims i uns altres de màxims?
Informa:ELTEMPS.CAT (3-6-2022)

68 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: