“VITALS”, UN DOCUMENT SOCIAL I EN CATALÀ QUE ARRIBA A CENTENARS DE MILERS D’EUROPEUS

l director FĂšlix Colomer (Sabadell, 1993), que al documental ‘Shootball’(2017) ja havia aconseguit en exclusiva la confessiĂł audiovisual del pederasta dels Maristes Joaquim BenĂ­tez, tenia clar que, en el context de la pandĂšmia del covid-19, havia d’entrar una cĂ mera a l’Hospital Parc TaulĂ­ de Sabadell, instituciĂł sanitĂ ria de referĂšncia a Catalunya amb la qual mantĂ© bona relaciĂł. I aixĂ­ ho va fer. Li van obrir les portes en exclusiva “de bat a bat”, explica Colomer, i va poder gravar imatges de primera ma; imatges que, no a partir d’entrevistes sinĂł mitjançant la prĂČpia acciĂł del dia a dia dels protagonistes -sanitaris i pacients-, expliquen des de la trinxera hospitalĂ ria la histĂČrica crisi sanitĂ ria. I tan valuĂłs va ser el material que va obtenir Colomer que la plataforma HBO el va voler convertir en una sĂšrie documental de tres episodis: ‘Vitals. Una historia humana’ (2021).

– Ara sabem que ‘Vitals’ Ă©s un documental, perĂČ amb quines garanties d’obtenir aquest producte va anar a gravar a l’Hospital Parc TaulĂ­?
Doncs amb zero garanties, realment, perquĂš nosaltres, que al principi era jo sol, arribem allĂ  dient “aviam quĂš passa”; sabent que el que estĂ  passant Ă©s histĂČric i que ser-hi dins tĂ© un sentit, perĂČ evidentment sense esperar que s’acabĂ©s convertint en una sĂšrie d’HBO amb aquestes histĂČries tan tramades.

– I en quin moment exacte va passar aixĂČ?
Jo vaig començar sol amb una productora de Sabadell on he treballat els darrers quatre anys, Forest Film, i al cap d’uns dies veig que hi ha massa trames i aviso un company operador de cĂ mera que s’hi suma al rodatge. Amb l’ajuda d’un editor vam fer un petit teaser que vaig enviar a la productora El Terrat, que es va enamorar del projecte, i desprĂ©s, amb un segon teaser mĂ©s professional, vam presentar la idea al Docs Barcelona, el festival de documentals de Barcelona, a travĂ©s del qual va arribar a la responsable d’HBO a Europa, que tambĂ© es va enamorar de la histĂČria.

– Com es posa fi a un documental sobre una crisi sanitĂ ria que sembla no tenir fi?
BĂ©, nosaltres volem que sigui un document histĂČric: no tĂ© res a veure amb l’actualitat; Ă©s igual que hi hagi una segona o una tercera onada. El que estĂ  passant ara Ă©s igual de greu perĂČ Ă©s el mateix que el que veus en el documental. Llavors, el final de les trames va ser com molt simple: en el cas dels pacients la histĂČria acaba quan surten de l’hospital o bĂ© quan moren; en el cas dels sanitaris, quan desprĂ©s de la primera onada van tornar de la Unitat de Cures Intensives (UCI) al quirĂČfan i van deixar de fer torns de dotze hores.

– QuĂš diferencia ‘Vitals’ d’altres moltes histĂČries sobre el covid?
El que diferencia la nostra histĂČria, i que Ă©s el que va enamorar HBO, Ă©s, per una banda, l’accĂ©s Ășnic i obert de bat a bat al Parc TaulĂ­ i als pacients i familiars, que no va tenir ningĂș mĂ©s; i, per altra banda, la forma de rodar: no sĂłn entrevistes, no Ă©s ‘veu en off’, sinĂł que Ă©s present; tu com a espectador ets allĂ , ets el company d’habitaciĂł d’aquell senyor o ets el marit d’aquella infermera que sopa a casa. HavĂ­em vist mil entrevistes amb gent que ha passat covid, perĂČ hi ha una diferĂšncia entre que algĂș t’ho expliqui i veure-ho tu mateix. I penso que gravar deu hores al dia durant dos mesos et permet apropar-te molt mĂ©s a una realitat que una entrevista.

– No percep, doncs, que l’audiĂšncia estigui saturada de la pandĂšmia?
Quan la gent em diu allĂČ de “ostres, una altra histĂČria sobre covid”, jo dic: “Saturat del covid ho estĂ s tu igual que jo, perĂČ no del covid en general, sinĂł de l’actualitat, de les xifres, de les corves, de les mesures que es contradiuen”. Tothom que veu ‘Vitals’ pensa: “Ah, vale, aixĂČ Ă©s diferent”. PerquĂš va sobre histĂČries humanes, persones, i d’aixĂČ no ens cansem: el que ens cansa sĂłn les estadĂ­stiques, perĂČ no que ens expliquin histĂČries de persones com nosaltres. Com mĂ©s fart estiguis del covid, mĂ©s important Ă©s que et miris ‘Vitals’.

– Li van posar alguna lĂ­nia vermella al Parc TaulĂ­?
L’Ășnica cosa que em van dir a l’entrada va ser: “EstĂ s preparat?”. En plan: “NomĂ©s falta que ara tu et posis a plorar per les habitacions”. O sigui, que els sabia greu que jo em poguĂ©s venir avall; molt maco, el comentari. En cap moment, per part de ningĂș, ni directius ni pacients ni familiars, em van posar limitacions. SĂ­ que vam fer visionats amb totes les famĂ­lies que hi apareixen, dos mesos abans que sortĂ­s, perquĂš volĂ­em que se sentissin cĂČmodes. PerĂČ tothom, fins i tot els familiars de les dues persones que moren, van quedar encantats amb el resultat. Sobretot va ser molt maco veure com els fills del senyor que mor al primer capĂ­tol, en Josep, van flipar quan ell i la seva dona es donen la ma de manera molt bonica i romĂ ntica el segon abans de morir, ja que es veu que la seva relaciĂł era molt freda i no eren gaire carinyosos. De cop, els fills van descobrir a travĂ©s del documental com eren els seus pares en la intimitat.

– Parli’ns del rodatge. Hi va haver algun imprevist?
La forma d’entrar va ser de mica en mica: el primer dia vaig anar a gravar les obres, el segon vaig fer uns ‘plans recurs’ i desprĂ©s ja vaig anar a planta i a la UCI, que Ă©s on hi ha el mĂ©s fotut. AixĂČ em va anar preparant. Imprevistos? El primer cop que el nostre sonidista va entrar a la UCI, el pacient que tenĂ­em al costat va morir. Aquell va ser l’Ășnic moment del rodatge que vam haver d’apartar les cĂ meres perquĂš va entrar la famĂ­lia a despedir-se. AllĂ  va ser com: “HĂČstia, aixĂČ Ă©s el covid”. I aixĂČ que ens va passar a nosaltres Ă©s el mateix que li passa a l’espectador quan, per molt que n’hagi sentit a parlar, ho veu i diu: “El covid mata de veritat, i mata aquesta gent amb noms i cognoms que ens expliquen aquí”.

– MĂ©s enllĂ  de les escenes que ja s’imaginava, alguna el va sorprendre especialment?
Doncs sĂ­: la mĂ©s bonica per mi, la que em va fer plorar, va ser quan una infermera de la UCI va intentar que la reconeguĂ©s el seu pacient, el CĂ©sar, quan ja va tornar a planta. Tu penses: “Aviam, Ă©s evident que la reconeixerĂ  perquĂš hem vist mil converses entre ells en el propi documental: com no l’ha de reconĂšixer?”. PerĂČ quan arriba la SĂ­lvia, li diu: “¿Sabes quiĂ©n soy?”. I ell contesta: “No”. Aleshores, a tu se’t trenca el cor, dius: “HĂČstia, no pot ser!”. Per un moment passes per mil emocions. I, de sobte, ell li dona la ma i li diu: “Eres Silvia, Âżno?”. Dient-ho ara encara se’m posa la pell de gallina. Cada cop que el veig Ă©s el moment on ploro mĂ©s. Ens han passat coses que ni el millor guiĂł de ficciĂł haguĂ©s escrit. Hi ha moments increĂŻbles perquĂš ells sĂłn increĂŻbles.

– QuĂš li ha sorprĂ©s del funcionament intern d’un hospital en una crisi com aquesta?
M’han sorprĂ©s sobretot dues coses: en primer lloc, que cada dia passen coses, que Ă©s molt caĂČtic i has d’estar molt atent a tot; i, en segon lloc, el que m’ha flipat mĂ©s Ă©s com de meravelloses persones sĂłn tots i totes. O sigui, no parlo de ser professionals, que aixĂČ ja ho podia suposar perquĂš ser sanitari Ă©s quelcom molt vocacional, sinĂł ser molt bona gent en general: crec que no pots ser sanitari si no ets bona persona. AixĂČ Ă©s el que ha facilitat el poder rodar amb tothom a un metre. Potser amb una altra professiĂł, i no en dirĂ© cap perquĂš Ă©s un follĂłn (riu), hi hauria mĂ©s reticĂšncies. PerĂČ aquĂ­ ens van ajudar molt; estaven disposats a tot pel documental en els moments mĂ©s bĂšsties de la seva vida professional. Doble mĂšrit.

-Com li ha afectat personalment tot el que ha viscut?

M’ha ajudat a fer-ho tot mĂ©s real, a quan parlem de covid pensar en la gent que he gravat. I, alhora, tambĂ© una mica a odiar mĂ©s els polĂ­tics, a odiar cert tipus de premsa… A pensar: “Ostres, perĂČ quĂš fan?”. Les mesures, les contramesures, cada dia gent discutint-se… És com que ens oblidem de l’arrel, que Ă©s que hi ha gent a l’hospital intubada. De fet, un dia va venir a l’hospital la consellera [de Salut, Alba VergĂ©s] a inaugurar una UCI… i buah! No, la odiava, no podia. Va veure dues netejadores i: “Hola, quĂš tal? Com esteu?”. Jo no podia amb aixĂČ, eh? Vaig gravar l’escena intentant fer aquesta crĂ­tica en la forma de rodar-la, com veient tota la premsa nomĂ©s seguint aquella persona, que Ă©s la menys important… HĂČstia, no ho entenc. Quin fĂ stic. Quin fĂ stic tot el que estava passant en aquell moment.

– Quin repte tĂ© al cap com a director desprĂ©s de ‘Vitals’?
El que em dona força per seguir buscant temes Ă©s que ‘Vitals’ demostra que un documental social i en catalĂ  pot arribar a centenars de milers de persones de tota Europa, i aixĂČ per mi Ă©s genial perquĂš el format documental estĂ  sĂșperestigmatitzar per “ser una cosa avorrida, un rotllo” i no sĂ© quĂš. D’idees n’hi ha moltes: des de temes mĂ©s divertits, com seguir un circ durant tot un any, fins d’altres mĂ©s socials, que Ă©s l’àmbit que mĂ©s m’interessa. De fet, una setmana desprĂ©s d’acabar el rodatge de ‘Vitals’, va nĂšixer al propi TaulĂ­ el meu fill, que va ser prematur i vaig flipar amb l’ambient que es creava a la sala de nounats, on hi ha tot de mares i infermeres; tot de dones ajudant-se unes a les altres. Fins i tot podria ser un ‘Vitals’ segona part: Ă©s una histĂČria que la base Ă©s trista perĂČ es creen unes relacions tan boniques que dic: “Ostres, aquĂ­ hi ha un documental”. PerĂČ vaja, de moment no hi ha res, de fet no ho saben ni al TaulĂ­ encara (riu)… Els ho haig de dir encara… Potser estan farts de mi! (riu).
Informa:RACOCATALA.CAT (6-4-2021)

42 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: