“Voleu parlar de supremacistes? Parlem-ne ”
“Això del supremacisme i del colpisme s’està posant complicat d’entendre. Jo només sé que les deportacions de Mohammed i d’Ayoub em fan tant mal que m’ha arruïnat el dia”

( ALBANO-DANTE FACHIN )
Dos dies abans que Quim Torra es convertís en president de la Generalitat, l’escriptor i columnista del diari El País, Daniel Gascón, va publicar un article a The New York Times titulat: “El discurs xenòfob del nou president de Catalunya”. Resumint, l’article prefigura el que seria l’acusació repetida fins la sacietat per Ciutadans: “hay un racista presidiendo la Generalitat de Catalunya”. Des d’un punt comunicatiu, un gol internacional per tota l’esquadra poder publicar un article com aquest a “la gran dama gris”.

Des de llavors, les acusacions de “supremacisme” dirigides a Torra i al moviment independentista al complet, han estat un tret absolutament transversal a la política espanyola. Casado: “És una qüestió de supremacisme”. Rivera: “el supremacisme nacionalista”. Sánchez: “El supremacisme és el que tenyeix el pensament polític del bloc independentista”.

Avui, 52 disputats feixistes després, què n’ha quedat de totes aquelles acusacions de “supremacisme”? El partido de Pablo Casado governa amb la ultradreta racista a Andalusia. El de Rivera també. Avui sabem que el PSOE bloquejava durant mesos l’Open Arms mentre la Generalitat del “supremacista” Torra oferia el port de Barcelona per acollir nàufrags. I avui Pedro Sánchez intenta que els independentistes “supremacistes” el facin president d’Espanya.

Però avui també tenim sobre la taula una notícia que remou l’estómac i colpeja la consciència. En Mohammed, un jove de Lleida que va ser empresonat per les protestes contra la sentència, està en procés de deportació exprés. I no és el primer. Fa uns dies un altre noi, l’Ayoub, corria la mateixa sort. Deportació immediata per haver fet coses que a joves iguals que ells com a molt li pot caure una multa. Igual? No. Per l’Estat en Mohammed i l’Ayoub no són persones iguals a la resta. Ells són estrangers i no tenen permís de residència. Per això els expulsen? A Espanya hi ha centenars de milers de persones sense permís de residència i no són expulsades. Fins i tot algunes passen pel forat de la vergonya que són els CIE i són alliberades. Però Mohammed i Ayoub sembla que han comès un pecat intolerable: manifestar-se, expresar-se, participar políticament a la societat a la qual viuen.

No puc evitar pensar en tot el supremacisme d’Estat que s’amaga darrere aquestes deportacions. Vaig passar tota la meva adolescència a Catalunya sense tenir la nacionalitat espanyola. La meva situació administrativa era diferent de la de la majoria dels meus amics i dels meus primers amors. Quan sento la història d’en Mohammed i l’Ayoub no puc evitar pensar en què si a la meva adolescència hagués passat el que avui està passant, els meus amics hagueren sortit al carrer a manifestar-se. I segurament jo hauria anat amb ells. Però ara veig que jo no hagués tingut els mateixos drets i que podria haver estat castigat amb la deportació. Separació dels amics, la família, l’entorn. Se us acut un castic més dur? Se us acut una injustícia més gran, més punyent i més supremacista que que la capacitat d’exercir els teus drets polítics estigui condicionada pel teu estatus administratiu? Doncs això és el que hi ha. Avui, fins i tot els drets socials i els drets humans també estan condicionats al teu estatus administratiu i els de Rivera i Casado governen Andalusia amb una gent que diu que el teu estatus administratiu condiciona també la salut dels teus fills, a qui s’intenta deixar sense assistència sanitària. Nens sense assistència sanitària. Mentrestant la policia del PSOE deporta joves per motivacions polítiques.

L’article a The New York Times no va ser l’únic gol de Daniel Gascón. El seu llibre “El golpe de Estado posmoderno” es va convertir en el puntal ideològic que va sostenir el relat d’Estat al judici del Suprem i que va comportar penes de presó d’un segle. Ja sabeu: la violència simbòlica i tot això. Em passo pel perfil de Twitter per veure què en pensa Gascón dels cops d’Estat de veritat, com els de Bolívia on l’exèrcit ha fet marxar un president i on la policia està segrestant, empresonant i matant opositors polítics. I, oh, sorpresa, no es deixin enganyar! Allà no hi ha cap cop d’Estat! Gascón ens comparteix preciosos articles on malgrat l’exèrcit, la repressió i l’assassinat impune, no està tan clar que tot plegat sigui un cop d’Estat. O com a mínim no està tan clar com clar està que els Jordis van donar un cop d’Estat. Serà perquè els morts a Bolívia són de pell més aviat fosca? O serà perquè els articles en qüestió estan publicats a la revista “Letras Libres” que edita el mateix Gascón i que té al seu consell editorial al mateix Fèlix de Azúa que fa pocs dies deia que “La extrema derecha no es Vox , son los separatistas catalanes”? Vés a saber. Això del supremacisme i del colpisme s’està posant complicat d’entendre. Jo només sé que les deportacions de Mohammed i d’Ayoub em fan tant mal que m’ha arruïnat el dia. I això no és res: a ells la vida. Gascón, però, a lo seu: no dirà una paraula al New York Times sobre aquesta deportació racista.

Informa:ELMON.CAT (23-11-2019)